Att. cliente 630557165 |
Carrito
Sin artículos
Debe introducir la palabra a buscar

Motivos


CUADRO AL OLEO DE MOYA LOPEZ CON MARCO, OIL PAINTING

  • Código de referencia: A-0778
  • Artista: MOLLA LOPEZ
  • Precio de coste:
  • Unidades por pack:
  • CUADRO AL OLEO DE MOYA LOPEZ CON MARCO,Técnica Oleo sobre tela Int 81x50cm OIL PAINTING ON CANVAS WITH FRAME

Por favor, selecciona Talla
Por favor, selecciona Color
Por favor, selecciona Clasificación
Seleccione una cantidad

Cantidad

Artículo seleccionado:
CUADRO AL OLEO DE MOYA LOPEZ CON MARCO, OIL PAINTING
En stock 

Opciones de seleccion erronea

Vicent Moya López (Alcoi, 1934, Alcoi 2010)

Entre les seves exposicions individuals es conten les mostres que va servir per a les respectives inauguracions de Sala d’Art el Greco, de Madrid, al desembre de 1977, de Galeria d’Art 16 de Madrid, al desembre de 1978, i del Palau del Prior Ortal de Saragossa, a l’octubre de 1994.

L’obra del pintor ha estat exposada en diversos països, i posseeixen obra seva no només galeries i col·leccions particulars d’Espanya, sinó també de Suïssa, Alemanya, Canadà, Veneçuela, Estats Units, Mèxic, Àustria, Itàlia, Portugal, Holanda i Japó (col·lecció “SANYO”).

Obres seues també formen part de les col·leccions privades del Rei Fhad  d’Aràbia Saudita, de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani i de la Unió Alcoiana, S.A. 

Ha estat inclòs en l’ Enciclopèdia Regional Valenciana, en el “Diccionari de Pintors i Escultors del segle XX”, de Forum Artis S.A., i en “l’ Història d’Alcoi”, de Julio Berenguer Barceló, editada en 1977, així com en la més recent “Història d’Alcoi”, publicada pel Excm. Ajuntament en 2006, amb motiu de la commemoració del 750 aniversari de l’atorgament de la Carta Pobla a la ciutat. 

Vicent Moya és reconegut per importants artistes alcoians com el seu mestre, és el cas del pintor Antoni Miró.

UNA OBRA QUE ET RECORDA

Lamentablement i cruelment, el proppassat mes de juny,  la mort se’ns va portar al pintor i amic Vicent Moya (Alcoi, 1934-Alcoi, 2010); en moments d’una creativitat mai abandonada, i sempre en l’horitzó d’una inquietud permanentment assumida. Terres i estels aureolaven una imaginació que deixaren sobre el llenç les seues petjades més genuïnes. I l’amistat se’ns feia calorosa; l’infermetat ens humanitzava, si cap més.

   Feia temps que havia sentit parlar de Vicent Moya; el Toni Miró parlava d’ell com l’únic mestre que havia tingut; però jo desconeixia molta de la seua obra. Poc a poc, no obstant, em sorprengué visitant la seua producció, entrant en contacte amb eixa obra  que des dels anys setanta,  part d'ella propera al realisme crític i a la denúncia social, ha anat perfilant-se amb un estil propi on la seua imaginació ha visitat paisatges i mons  idealitzats i somniats, serenament creats i perfeccionats; reinterpretant una realitat. Es parla d’un recorregut pel neoimpressionisme, hiperrealisme i surrealisme; però certament el seu transcórrer ha estat per la bellesa de l’art, i per la seua rebel·lia, com a generadora d’emocions, per la forma sustentada amb un domini de la tècnica, del dibuix i del color.

   Per aquell aleshores, dels setanta i vuitanta, Vicent deia de sí mateix que “era un romàntic social que de tant en tant es disfressava de surrealista; encara que ben pensat, ser un romàntic en aquells temps ja té prou de surrealisme”.

   Allà pels anys seixanta, Vicent començava la seua anadura pictòrica amb uns paisatges i autoretrats d’acurada composició i un cop d’ull expressionista; és el cas de Color i Tristesa (1959), i Autoretrats (1963-1965). Les figures, en uns casos, es definien pel color, i sobretot a partir d’ell, tant plàstic com simbòlic, es recrea la realitat que s’expressa, es simbolitza, o es representa ( Marioneta, Retrat, Gos abandonat) En d’altres, tractades amb més realisme (Estudi) s’evidencia  la depurada tècnica del dibuix al què li guanya la mà l’artista.

   La pintura paisatge, un oli de 1971, restaurat entre 1998 i 2003, és de gran èmfasi de pinzellada, expressiva, amb vibracions tonals que es transmeten amb colors obscurs, i a la cerca d’una base ordenadora de la composició.

   Ja a la dècada del setanta, pinta la cara entre joiosa i trista d’una realitat que li rodeja i que ell interpreta des del seu fruir estètic i plàstic, o des d’una inquieta denúncia social. Són les peces: Bberreuree, Màscares, Discoteca 1, Discoteca 2, Matinada, Sabates velles, Contrainspiració (Espill Negre), una investigació de l’espai plàstic;  Cartell, Barri Xinés, nº 2, El goril·la, La condició humana (Autoretrat).  La majoria són olis, excepció feta del Barri Xinés que és un collage sobre taula.

   En aquest cas, l’espai pictòric es construeix amb una interacció més variada de color, forma, línia i el propi espai, conformant obres de petit tamany la majoria, però on contrasta i intenta desmitificar la societat de consum; aplicant, en part, colors pop i procediments gràfics dels mass-media.

   Entre 1978 i 1979 pinta amb un sòlid mestratge compositiu uns recondits i vells paisatges urbans. Són Belemet i Potineria amb teulades d’or i argent.

   Entre 1990 i 1998 culmina L’ aventura, un paisatge marí de serena mirada, on ombres i llums reprodueixen el sentiment de les coses, i concentren una pinzellada lliure i exprexiva, però sempre lligat a la noció d’estructura i ordre, que propicia un equilibri de tensions.

   A partir de la dècada dels vuitanta inicia un viatge particular, inquirint noves motivacions i noves realitats; volia una manera nova d’estar al món i de substancialitzar i essencialitzar la realitat interpretada; inicià un subjectiu i recòndit viatge per realitats somniades i per fantasies vertaderes; és la seua etapa més creativa; de viatges autèntics i indeterminats, emotius i reflexius.

   En els noranta, el tema de la màscara, una icona surrealista, ocupa una de les seues inquietuds pictòriques, traslladant a través del color les seues distintes transfiguracions i sentiments: així la Màscara en Groc, en Verd i en Roig.

   Són, especialment, paisatges, on la llum és element bàsic, creant escenaris poètics i serens; amb games cromàtiques simples i clares, cerca efectes de suaus vibracions i harmonies que contribueixen a proporcionar un desitjat equilibri formal: és el cas de Vespre alacantí Inquieta serenitat i posada de sol (2007). També hi es pot trobar amb el surrealisme, com en Suggerència (2007), on explora especialitat i infinitud, Catedral Maragda (2007), aquesta, un somni de realitat, una de les últimes propostes sobre les que hi era treballant.

   Altres obres manifesten un íntim contacte amb la natura que es plasmaria en quadres d’acurada materialitat, immediatesa,  i qualitat tàctils, més enllà de la pura imitació. Obres com Aigua Marina (2006) són significatives d’aquesta producció, com també Vidrieria  de mar trencada (2006) i Vidrieria de mar mística (2006), on juga amb formes i taques de color de perfil cubista, i on l’espai resta autònom i justificat en si mateix.

   En les seues últimes obres el verd domina en espais marins amb aquaris i peixos, per on volava en l’últim alè de vida la  lliure imaginació del nostre pintor; entre el somni i la realitat; entre l’esperança i la vida plena. Vicent pintava i treballava. I ambdós parlaven, i molt, de l’art, dels nous camins, de les noves tendències. Volies viure les teues pròpies imatges; no ser exclau d’aquestes. L’art com espai de creació, no de traducció; parlàvem de que deia Picasso: Diuen que l’art es cosa d’inspiració, però a mi que m’agafe treballant”. Vicent reflexionava, creava, fruïa, era un apassionat de l’art.

   Però el camí, malauradament, s’interrompí. En la vida, però no en el meu record. Per això, vull que en aquesta exposició, Vicent, tingues un homenatge als quatre vents. I la teua obra reste com a notable patrimoni per a tots nosaltres.

Josep Albert Mestre Moltó. Professor de l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Alcoi

 

MOYA EN EL RECORD

         En Vicent Moya fou una persona sensible, un artista dotat i atret per la bellesa, un realista contundent, havia après l'ofici de l’única manera possible: treballant, estudiant als mestres, gaudint dels misteris de la plàstica, observant la gran pintura i aplicant la fascinació que sentia a cada obra. Home de cultura, senzill, generós, singular, d'una espècie en vies d'extinció, va dedicar-se de jove professionalment a la pintura i conreà un realisme fecund, amb gust pel paisatge i la figura d’ampla temàtica i acabat escrupolós, un realisme que entrava per l’ull però no gens vulgar (com altres, a les antípodes de l’avantguarda). En l’art de Moya hi ha poesia, hi ha bruixeria, màgia, encant, solidesa assaonada, magisteri i tendresa.

         El vaig conèixer el 1958 i li vaig dir que volia ser pintor, que volia aprendre. Jo tenia catorze anys i Moya deu més; va vindre unes voltes a ma casa, poc desprès anava jo al seu estudi i pintava al seu costat. Anys difícils per a tots, temps de postguerra i sofriment, tenia poca estona lliure i l’aprofitava amb avidesa, va ser d’una gran ajuda per a mi, que era jove i indocumentat. Amb Vicent vaig fer un avenç considerable, només volia pintar, ser pintor.

         Desprès d’uns anys d’experimentació i de recerca, el que Vicent no despreciava, vaig anar trobant el meu camí però sense perdre mai l’origen, sense oblidar mai que vaig tindre un mestre excepcional, el meu amic Vicent Moya.

         

Gràcies per sempre.

Antoni Miró. 30-9-2010

 

  • Copyright 2018 www.hispangallery.com
  • Info 630557165
payment

Utilizamos cookies propias y de terceros, para analizar la navegación de los usuarios. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su uso. Más información aquí.